saturday mud fever

Despres de molt de temps entrenant amb el frontal el dissabte al mati vaig poder anar a corre a la llum del dia. Un molt bon dia, sol i fang. Que més es pot demanar.

Surt-ho de casa direcció cant Mascort per un camí que que han reobert, molt macu pujada forta amb descansos.

 A cada pas que feia més pesaven les sabatilles, hem van quedar els bessons com una roca. Un cop a can Mascort cap a Sant Miquel i despres de baixada cap a Celrà a dinar, aquest tall tot per pista. 

Les sensacions han estat discretes i el ritme fluixet però és quan es pateix que es millora.

Acumulant volum

Tornem-hi. Ahir un altre "entru" nocturn amb el frontal i l'iPod. El físic encara no hem segueix tot el que voldria, hem falta força ritme, sobretot a les pujades que m'afogo com una rata dins una piscina. El que si que hem noto molt fort és l'aspecte mental i amb la motivació pels núvols. Les sensacions de cames també són molt bones, no noto aquella carregament que no et deixa donar un pas més, tinc aquella sensació de que si no arpetes el ritme podria corre hores i hores.

Resum del dia d'ahir: la tarda es va saldar amb un parell d'horetes corrents a ritme suau. 

A i una observació, amb l'ambient que es respira a fora qui es vol tancar al gimnàs. Allà tancat no pots gaudir aquestes postes de sol tant espectaculars embolicat amb el silenci de la muntanya. A més és doble afecte fas esport i eliminis les cabòries del dia.

After hour

Com mola l'hivern, de seguida es fa fosc. Ahir a la tarda vespre vaig sortir a corre una miqueta, feia molts dies que no hem calçava les bambes de corre. No va ser una sortida molt llarga, ni tampoc a un ritme molt elevat. Però va servir per esbargir-me molt.
Surto de palau a les 5:30 i lògicament en un moment ja era super fosc. Tenia pensat nomes fer una mica de via verda i cap a casa, però quan arribo a Quart (ja era força fosc) comença a sonar a iPod aquella canço den Bob Dylan Hurricane, parla d'un boxador (Huracan Carter, molt bo durant els anys 70 ), m'encanta aquesta canço no se per quina rao. Bua un "subidon" de motivació i ja hem veig enfilant cap a les gavarres jo sol amb el frontal. Vaig acabar anant fins a can Mascort. Sol sense trobar ningú, pensant amb lo meu una estona una altra sense pensar. Vaig fer un bon "reset" al cap i vaig tornar amb més energia que la que tenia quan vaig marxar.

En resum va ser un "entrenu" més pel cap que pel cos.

http://vodpod.com/watch/397369-bob-dylan-hurricane-1976

PASSANT UN SOT DE MOTIVACIÓ

Despres d'uns dies de desmotivació força acusada, avui torno a notar a dintre aquell no se que d'agafar les bambes i anar correr estona i estona. Allò que t'és igual el temps que faci, que si es fosc pues res pillare el frontal.
MOTIVACIÓ

http://www.youtube.com/watch?v=KCikFHOHluo&feature=player_embedded

BICI A LES PALPENTES

Ahir, despres de molts dies de no fer ni l'ou, sortideta amb bici per les Gavarres. Vam sortir a les 5:30 i amb la historia del canvi d'hora, en un moment ja se'ns va fer fosc. Però res que no es pugui arreglar amb un bon frontal i una mica més d'atenció a les baixades. L'experiència de rodar de nit va estar força bé, no m'ho esperava però hi havia una pila de pillats amb el frontal i la bici. Estar bé no sentir-te l'únic malalt que va en bici a les fosques per la muntanya. La veritat és que no m'estranya, veure com va manxant la llum del dia i com és van encenent els llums de Girona des de les Gavarres és impressionant.
Com a entrenament una autentica tragèdia, molts dies sense fer res i barraques han fet estralls en el meu organisme.
Buenu m'ho agafo com el principi d'una nova tongada d'entrenaments cap a la temporada que ve.

Ultra Trail Serra de Tramuntana (105km)

Buenu buenu, ja m'he tornat a liar amb aquesta cursa. És una espina clavada a sota de l'ungla del dit gros, l'any passat va poder amb mi. Hem va deixar clavat a 30 quilometres de la gloria. Despres de 70 quilometres 15 hores i més de 24 hores sense dormir vaig rebentar com mai. Va ser una sensació agredolça de no poder acabar d'arribar a la meta però dolça per que vaig tirar fins que ja no hem vaig poder moure. Lo de no poder-me moure no és un eufemisme, hem vaig quedat clavat en una cadira de plàstic a la Plaça d'Esporles intentant menjar alguna cosa. Va servir per agafar experiència i treure unes quantes coses per millorar, menjar més durant la cursa i sobretot no seure ni parar gaire estona sota cap concepte i entrenar més.
Aquest any ens tornarem a veure les cares, no serà fàcil però ho lluitarem tant o més que l'any passat.