Buenu buenu, ja m'he tornat a liar amb aquesta cursa. És una espina clavada a sota de l'ungla del dit gros, l'any passat va poder amb mi. Hem va deixar clavat a 30 quilometres de la gloria. Despres de 70 quilometres 15 hores i més de 24 hores sense dormir vaig rebentar com mai. Va ser una sensació agredolça de no poder acabar d'arribar a la meta però dolça per que vaig tirar fins que ja no hem vaig poder moure. Lo de no poder-me moure no és un eufemisme, hem vaig quedat clavat en una cadira de plàstic a la Plaça d'Esporles intentant menjar alguna cosa. Va servir per agafar experiència i treure unes quantes coses per millorar, menjar més durant la cursa i sobretot no seure ni parar gaire estona sota cap concepte i entrenar més.
Aquest any ens tornarem a veure les cares, no serà fàcil però ho lluitarem tant o més que l'any passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada